s'encongeixen les finestres... o també: las ventanas menguantes

3.10.2007:

M'aixeco.
Amb el cos petrificat sento la mirada ensorrada ben al fons del crani.
Com si les finestres fòssin més petites i el món molt més extrany i absurd que de costum.
M'encongeixo dins el meu cos, com els cargols dins la closca.
És por, com d'infant, que apreta ulls, punys i espatlles per desaparèixer.

vull saber per què avui tinc aquesta paràlisi... penso... trobo molts motius...
una lessió que no em deixa cantar ni parlar,
feina excessiva, que ofega,
el cor trencat, com no voldria admetre,
una vida que no sento meva,
la por a la por,
que electrocuta les entranyes,
i jo vull relliscar per sota la porta.

4.10.2007:

M'aixeco.
encara ressona la sensació d'ahir.
però estic més viva, més enfora, més a flor de pell.
què ha canviat d'ahir a avui?
res.

Ara me n'adono que aquesta sensació em visita els dies 3 de cada més. Puntual.
desde fa 2 anys i 10 mesos... no sé si es passa...