Cartes al Director. Cartes al Pare.

He estat llegint a sac, a Sacks, Oliver Sacks.
(un llibre que m'ha deixat el meu preciat mestre Conangla)
El llibre fa una reflexió, a través del món dels sords,
de l'aprenentatge del llenguatge i com aquest articula l'evolució del nostre pensament.
Tot plegat igual sona pedant, però és molt interessant... bé, com a mínim a mi m'ho sembla.

amb les pessigolles cerebrals que fa un bon llibre, deambulo,
passejo per la idea d'apendre,
el fet en sí em sembla sorprenent,
(quina extranya màquina viva som que podem ajustar-nos, adaptar-nos i evolucionar...)
i el passeig em porta l'intercanvi de coneixement entre pares, mares, fills...
i el passeig em porta a la Sílvia, que ja ha donat el món a la Lola, la Lola al món,
ha encès la llum, ha donat a llum!
i el passeig em duu als meus pares,
aquesta setmana he (re)conegut al meu pare.
De fet, el conec desde que vaig nèixer,
però tinc la sensació que en aquest viatge l'he vist amb ulls d'adult, no de filla.
Per sort, m'ha agradat el que he vist.

**intentaré no ser tant autobiogràfica en les properes entrades,
menys reflexiva i més creativa,
però es que aquesta és una entrada especial per la única persona que em llegeix i comenta, però es clar,
pare només n'hi ha un**

si lent si , si len ci

Em regalen mutisme d'una setmana.

el primer que sento és descans,
la calma del qui està exempt de dir, sense que això pugui anar en contra seva o dels altres.

el segon que sento és un despertar de la percepció,
els sentits es dilaten i el cap està més atent, com més lúcid, gràcies a l'espai que proporciona haver deixat de cercar coses per dir.

el tercer que sento és plaer i agraïment,
els meus sentits tenen ara més espai i la veu que no mor a la boca, ara mor ben endins, en forma de pensaments.
Sense intrussió. Sense ànsia... bé, sense tanta ànsia (és que em sembla que visc la vida com qui menja amb ànsia, sense la serenitat i l'espai per gaudir del tot)
Així que em sento agraïda per aquest regal, que em mostra a mi mateixa d'altra manera, redescobrint-me...
(Fa una mica de vergonya veure que feia temps que no tenia aquest contacte amb mi mateixa i amb el món... però així és... sense més...)

RECONÈIXER

	[s. XIII; del ll. recognoscere, íd.]
	[®conèixer ] v tr 1 1 Veure, adonar-se, que una persona o una cosa és tal o tal persona o cosa ja coneguda d'abans. 2 1 Examinar algú o alguna cosa per assabentar-se de la seva identitat, la seva naturalesa, les seves circumstàncies, etc. 3 1 Admetre una cosa que hom negava, de què hom dubtava.

reconèixer. re conèixer. reco nèixer.

habitar, no evitar

(perdoneu que em miri el melic i em posi autobiogràfica, gràfica, fica)

Tinc una tendència còmode, potser covard, d'allunyar-me
viure a l'epidermis
nedar a la superfície
sortir volant i viure fora de mi mateixa
fer molt soroll per no sentir-me.

fins que els fets mateixos obliguen
i m'he de posar en la meva pell,
he estat lluny i ara em costa reconèixer-me,
sembla absurd haver de ser empàtic amb un mateix.

no cal reconstruir,
ni inventar res,
ni fer una nova disfressa,
només tornar a habitar-me.