Últimament tinc la veu malaltona, lesionada, atrofiada, ferida... digues-li com vulguis.
Tots els metges que visito em diuen que aquesta dolència que tenc és per alguna cosa que no he expressat, que no he dit, que no he tret...
i jo em passo les estones, en silenci, cercant allò que em queda dins per dir.
Però la realitat és una altra,
no trobo el fantasma de la meva expressivitat fallida,
però visc l'enyor del "dir",
me n'adono del preuat regal que és poder expressar-se....
Una i altra vegada intento dur vida normal.... però la veu trontolla.
I sense poder expressar-me no sóc jo mateixa,
ni tan sols la meitat de jo,
tan sols sóc, estic, (estat de mi mateixa que he d'apendre a viure... per altra banda)
però sense poder comunicar, interactuar, intercanviar...
m'ofego, no visc, ni tan sols sé ser (extranya paradoxa).
així que aquí estic, expressant amb els dits, per a mi mateixa, el que la veu no em permet...
deixant al silenci binari d'aquest espai sense mides la meva angoixa.
... Perdoneu, això no pretenia ser un comentari fosc...
tant sols una reflexió sobre la comunicació...
però m'ha quedat així...
(regalo flors pels qui no vulguin idees tristes... envieu un email i les rebreu en paper bombolla)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Regales bombolles en paper de flors?
Ah, i alguns lingüístes o estudiosos de camisa enmidonada, diuen que la comunicació es basa en més del 50% en l'accident.
Feliç tu que tens coses per comunicar, interactuar... el format que utilitzis és el menys impotant. Tu en ceixes uns déu mil (aaaala! exagerada, és que som de Pòrtol)
Hem d'anar fins les profunditats. Remor de les zones menys tranquiles, allà on no volem mirar. Atrevim-nos a escoltar les pròpies ploralles!!!!
Publica un comentari a l'entrada