(perdoneu que em miri el melic i em posi autobiogràfica, gràfica, fica)
Tinc una tendència còmode, potser covard, d'allunyar-me
viure a l'epidermis
nedar a la superfície
sortir volant i viure fora de mi mateixa
fer molt soroll per no sentir-me.
fins que els fets mateixos obliguen
i m'he de posar en la meva pell,
he estat lluny i ara em costa reconèixer-me,
sembla absurd haver de ser empàtic amb un mateix.
no cal reconstruir,
ni inventar res,
ni fer una nova disfressa,
només tornar a habitar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada