la Berta, ma germana de 9 anys...

ja és sàvia!!
avui li he demanat:
- Berta, què vas fer ahir?

i ella contesta:

- No me'n recordo, d'ahir ja fa molt temps.

...

Un Món amb Seny o Let's talk about Socks (orange)

He vist una enciclopèdia de llibretes,
amb apèndixs de tots colors,
d’una vida que s’escriu
però no descriu.

Autopistes de pistes
amb trànsit dens però fluid,
sense embussaments.
un camí de sinestèsia.
L’anestèsia entra en joc.

jocs de mans
jocs de Paraules
jocs de fira
(fair play,
fairy play)

Tinc els típics sentiments d'una dona de la meva edat

JOC D'INFANTS!!!

... Fem el Joc de DESFER...

- Desfem.
- Desfem els nusos d'un embolic.
- Això és: Desembolicar.
- Es desemboliquen els Regals!
- Regal és la Neu...
- i la desfem a les mans!
- Les mans que duen les nostres maletes al viatjar...
- i les desfem en arribar!
- ... A casa, que és un imperi... i el llit n'és el castell!
- Un castell de sorra, el llit també el desfem!
- i ens desfem per a algú...
- com xocolata desfeta...
- Ens desfem!
- i ens Refem!

joc per a la LºL ªLº Lª i la SiLviª (a la foto... la LºLª és dins seu...)

Haikus Moderns....

Tinc al cap petits curtcircuits cerebrals,
com fets de Haikus:
OZAKI Hôsai (1885 - 1926)

ni tosiendo

dejo de estar solo

Kobayashi Issa (1763 - 1827)

El crisantemo
y el montón de estiércol
forman un solo cuadro.

Masaoka Shiki (1867 - 1902)

corté una rama
y clareó mejor
por la ventana

Kato Gyôdai (1732 - 1792)

Está el murciélago
rondándole a la luna,
y no se va.

...la paràlisi cerebral momentania d'avui, me l'ha ofert un HAIKU modern,
ha estat un pèl menys bucòlic (era en la portada de una revista) i deia:

Ideas,

Consejos,
y trucos.

la paràlisi mental retorna, "Ideas, Consejos y trucos" ?????
ideas??? les idees no les ha de tenir un mateix? si algú te les proporciona, quina classe de idees son????
Consejos??? tothom sap que els consells són totalment inútils!
trucos??? si hi ha trucs, secrets o dreceres per què tot plegat sigui més fàcil i encara no els sé... aleshores si que tinc un curtcircuit!

Anuncis Classificats...

Noia Bombolla,
Equilibrista per vocació,
Inestable de naixement,
busca Jove Madur,
amb pessigolles a les escletxes
i inundacions assequibles,
per relació a estable.

per contactar:
fer senyals de fum (abstenir-se dies de boira)

...amb la veu tocant al peu...

Últimament tinc la veu malaltona, lesionada, atrofiada, ferida... digues-li com vulguis.
Tots els metges que visito em diuen que aquesta dolència que tenc és per alguna cosa que no he expressat, que no he dit, que no he tret...
i jo em passo les estones, en silenci, cercant allò que em queda dins per dir.

Però la realitat és una altra,
no trobo el fantasma de la meva expressivitat fallida,
però visc l'enyor del "dir",
me n'adono del preuat regal que és poder expressar-se....

Una i altra vegada intento dur vida normal.... però la veu trontolla.
I sense poder expressar-me no sóc jo mateixa,
ni tan sols la meitat de jo,
tan sols sóc, estic, (estat de mi mateixa que he d'apendre a viure... per altra banda)
però sense poder comunicar, interactuar, intercanviar...
m'ofego, no visc, ni tan sols sé ser (extranya paradoxa).

així que aquí estic, expressant amb els dits, per a mi mateixa, el que la veu no em permet...
deixant al silenci binari d'aquest espai sense mides la meva angoixa.

... Perdoneu, això no pretenia ser un comentari fosc...
tant sols una reflexió sobre la comunicació...
però m'ha quedat així...
(regalo flors pels qui no vulguin idees tristes... envieu un email i les rebreu en paper bombolla)

tonteries de matí...

ràpid, he de marxar, però m'he aixecat amb un somriure provocat per una idea "chorra chorrica"

i si inventem una nova forma d'art?
aquest nou art es diria : LI.ARTE

LI.ARTE és una forma d'expressió on no existeix el personatge d'artista, o més ben dit, tots som artistes. Sense fronteres entre públic i creador.
I no em refereixo a que l'artista arrossega a l'escenarí a algú del públic.
No. No hi ha escenari, no hi ha protagonista, tot és una espècie de dansa improvisada, on els intèrprets-creadors-públic, generen el seu moviment.

No hi ha molta diferència entre LI.ARTE i la VIDA mateixa, no?
... hi pensaré una estona més,
... observaré quin paper faig en aquest espectacle de LI.ARTE que m'ha tocat viure.

fractals als somnis...

Fractal:

Model matemàtic o objecte real que manté la seva forma essencial, fregmentada i irregular, tot i variant l'escala d'observació

és curiós, en el meu somni algú em parlava dels Fractals...
imatges que es conten a elles mateixes dins elles mateixes,
com quan veus el teu ull dins l'ull,
o veus una tele a la tele que alhora hi té una tele...
tan és com d'aprop o lluny les miris, sempre son iguals,
són imatges infinite però essencials.

... quins somnis més extranys que tinc... serà per això que m'aixeco cansada?

la peregrinació dels Maori...

Els Maori,
primers habitants de Nova Zelanda,
tenen una curiosa tradició,
fan una peregrinació caminant enrere.

Ho fan per recordar que la vida mateixa és una peregrinació enrere.
on s'avança camí,
però no veus on vas,
només veus d'on vens.

moments que alimenten...

amb els asstrio a la Plaça del Rei, per les festes de la Mercè:
un video: http://www.youtube.com/watch?v=VfJXi5Hx894

ASSTRIOs... gràcies...

... la història interminable...

sóm animalons de costums
(amb fums)
de patrons,
(en pantalons)
de rutines
(en ruines)

i deia la poeta:

" ... Fixem-nos a l’hàbit,
als camins de pols,
perquè hi passejarem unes quantes vegades. ..."

N.M.V. (2005)

s'encongeixen les finestres... o també: las ventanas menguantes

3.10.2007:

M'aixeco.
Amb el cos petrificat sento la mirada ensorrada ben al fons del crani.
Com si les finestres fòssin més petites i el món molt més extrany i absurd que de costum.
M'encongeixo dins el meu cos, com els cargols dins la closca.
És por, com d'infant, que apreta ulls, punys i espatlles per desaparèixer.

vull saber per què avui tinc aquesta paràlisi... penso... trobo molts motius...
una lessió que no em deixa cantar ni parlar,
feina excessiva, que ofega,
el cor trencat, com no voldria admetre,
una vida que no sento meva,
la por a la por,
que electrocuta les entranyes,
i jo vull relliscar per sota la porta.

4.10.2007:

M'aixeco.
encara ressona la sensació d'ahir.
però estic més viva, més enfora, més a flor de pell.
què ha canviat d'ahir a avui?
res.

Ara me n'adono que aquesta sensació em visita els dies 3 de cada més. Puntual.
desde fa 2 anys i 10 mesos... no sé si es passa...

s'equipo A

En 1972 cuatro de los mejores hombres del ejército americano, que formaban un comando, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido; no tardaron en fugarse de la prisión en la que estaban recluidos. Hoy, todavía perseguidos por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si algún día se los encuentra, quizás pueda contratarlos...

... sempre pots comptar amb S'EquipoA ...

abans del cafè m'han dit això:

Avui cito n' Ariel Uemot Moll i Carrançó:

Europa ha d'evolucionar en el tractament de la diversitat desde l'aliança de civilitzacions cap a un a nova actitud en front de la multiculturalitat.

i afegeix com a mostra de la seva proposta:

No et dic res i t'ho dic tot.
No te digo ná y te lo digo tó.
Ich sage dir Nichts aber sage dir Alles.
I tell you nothing and I tell you everything.
Je ne te dis pas rien et te le dis tout.
Io non te dico niente e te dico tutto.
...

Barcelona a 28 de Setembre de 2.007

se m'acumula la feina!!

Primer.
Volia escriure sobre el meu sopar ahir, amb tres mares i tres filles unides pel fet que les tres mares van dur a la mateixa escola a les tres filles. Una de les filles era jo. El sopar semblava tret d'un llibre de la Lucia Etxebarria: sis dones, dues generacions, totes diferents, però tan iguals alhora, demostrant en cada paraula que cadascú vivim en un mini gehtto, mental, social i fins i tot emocional. Cadascuna en el seu minimón, incapaç d'imaginar el minimón de la del costat...

Segon.
Volia escriure sobre el dia preciós que fa avui. El sol ja no pica, la llum és menys llum i a més a més els núvols prims, que no poden tapar del tot al sol, deixen passar una llum extranya, fa que sembli un dia apocalíptic, de peli de fi del món. Preciós.

Tercer.
A les meves xorrades mentals les ha fulminat un documental que m'ha enviat l'Elvira, una amiga de fa temps que fa poc he retrobat (gràcies al Heliogàbal, como no...) i sembla que he fet una gran retrobada!!
deixo el link d'aquest documental: La Isla de las Flores
que va fer un estudiant de cinema de Cuba als anys 80, es veu que el passen a les escoles del Brasil!!

http://www.youtube.com/watch?v=4kDN49_bFno

quan estic cansada tendeixo a les metàfores...

estic feta un embolic.... ¿Per què es fa un embolic?

Un emobilc es fa fent nusos,
nusos sobre nusos,
petits camins que s'han creuat,
i estrenyent amb força han tallat el pas,
sorbe aquest nus,
un altre nus,
i sobre aquests dos, un altre,
a vegades un nus, crea un altre nus,
sobretot si se l'intenta desfer amb pressa
finalment, apareix l'emobilc.

estic feta un embolic.... ¿Com es desfà un embolic?

Per desfer un embolic es fonamental no tenir pressa,
tenir calma i paciència per estirar del cap del cordill.
Si els nusos estan massa apretats, potser cal una ajuda,
potser cal tallar d'arrel,
potser només respirar i continuar provant,
a vegades calen dues mans, que cerquin els dos extrems de l'embolic.
Això si, cada nus, un a un, s'haurà de desfer,
sino és així,
el proper embolic serà més aprop.

avui estic Cioran... ho sento...

El pesimista debe inventarse cada día nuevas razones de existir:

es una víctima del «sentido» de la vida.

Si alguna vez has estado triste sin motivo, es que lo has estado toda tu vida sin saberlo.

La mentira es una forma de talento.

Nadie puede conservar su soledad si no sabe hacerse odioso.

La dignidad del amor consiste en el afecto desengañado que sobrevive a un instante de baba.

Antes se pasaba con gravedad de una contradicción a otra; ahora sufrimos tantas a la vez que no sabemos ya por cuál interesarnos ni cuál resolver.

He adquirido mis dudas penosamente; mis decepciones, como si me esperasen desde siempre, han llegado solas -iluminaciones primordiales.

Aquestes frases plenes de joia i alegria les va escriure E.M. Cioran al 1.952...
quina existència més pesada la seva...
perfecte per una tarda pesada de diumenge a finals de Setembre,
de tant en tant un pot autocompadir-se....

estem tots bojos... ja ho deia Sir L. Carroll ...

`Would you tell me, please, which way I ought to go from here?'

`That depends a good deal on where you want to get to,' said the Cat.

`I don't much care where--' said Alice.

`Then it doesn't matter which way you go,' said the Cat.

`--so long as I get SOMEWHERE,' Alice added as an explanation.

`Oh, you're sure to do that,' said the Cat, `if you only walk long enough.'

Alice felt that this could not be denied, so she tried another question.
`What sort of people live about here?'

`In THAT direction,' the Cat said, waving its right paw round, `lives a Hatter:
and in THAT direction,' waving the other paw, `lives a March Hare.
Visit either you like: they're both mad.'

`But I don't want to go among mad people,' Alice remarked.

`Oh, you can't help that,' said the Cat: `we're all mad here. I'm mad. You're mad.'

`How do you know I'm mad?' said Alice.

`You must be,' said the Cat, `or you wouldn't have come here.'

això és un complot....

Si fan:
trasplantaments a cor obert,
lipossuccions,
mircocirurgia làser,
diàlisi,
pròtesis biòniques,
TACs,
fecundacions invitro,
que acaben en cesàrea,
correctors dentals,
i vasectomies....
per què ens diuen que: "el refredat, l'has de passar??"

**això ho deia en Berto, Berto Romero pa' servirles**

crida mundial: algú pot continuar el conte??

Conte de na Capoll i en Closca d’Ou

Aquesta es la història de na Capoll i en Closca d’Ou.
Tot va començar el dia en que na Capoll aconseguí sortir del seu embolcall de seda,
tota contenta,
feta una papallona singular,
una crisàlide peculiar.

Revolava curiosa quan quedà hipnotitzada,
alucinada pels colors i formes d’una xarxa per papallones ultrasònica.
Resulta que en Closca d’Ou,
[ que és de la família dels Closca d’Ou, gent molt pacífica,
que viuen asseguts a la seva closca,
esperant que algú els hi toqui l’ou ]
havia guanyat aquella magnífica xarxa en una tómbola,
com la de la vida, que és una tómbola,
i s’asseia a la closca quan na papallona Capoll
s’enamorà del màgic artefacte.

Quan en Closca d’Ou veié que havia atrapat una formosa papallona
es quedà perplexe, estupefacte i maravellat.
Demanà consell al seu amic Rodriguez Rodriguez, de llinatge Gañán,
i aquest li recomanà que dissequés la papallona
i la portés al museu d’insectes enrarits.

Closca d’Ou no entenia com podia prescindir d’aquella bellesa,
que només era superada pel seu misteri,
així que decidí pactar amb na Capoll
i fugir...
fugiren tots dos
a un lloc on la norma és ser extraordinari,
on el costum és ser peculiar
i la tradició és no ser tradicional.

Allà tots dos visqueren
Junts i separats alhora,
una relació atípica (per integrar-se en aquella societat).
Ell sentat a la closca...
Ella de metamorfosi en metamorfosi...

Feren furor en aquella terra
On trobaren també persones, personatges i altres relacions especials:
Puff, el Darc Màgic, i el Nen Petit havien posat un restaurant
Els pastissos els feia Alicia (del País de les Maravelles)
i sempre hi posava espelmes d’aniversari.
El Mag d’Oz s’havia separat de l’Espantaocells
i el Gat amb Botes tenia una sabateria.
La Blancaneus tenia una fruiteria i 7 fills, un de cada nan.
Rinxols d’Or i la Caputxeta eren deixebles de la moderna Bruja Avería...
I així feliçment estrafolaris visqueren junts, tots igualment diferents.
“ ... Extrañas leyes en un mundo extraño, como una niña de verdad...”

volando voy...

Avui he somiat que volava.
El terra era com una espècie de matalàs elàstic i l'aire es podia recòrrer, com en l'aigua, flotant.
De petita somiava tot sovint que volava, era el meu somni predilecte.
Així que torno a tenir aquell somriure de nena, avui he tornat a desenganxar els peus de terra, després de molts anys!!!!
No val fer interpretacions pseudofreudianes,
només vull quedar-me amb la sensació al cos d'ingravidesa i llibertat.
Encara en tinc pessigolles, però com diu en de la Rosa (se m'ha quedat al cap) :
... posaré els peus a terra, encara que només sigui de puntetes ...

jo i les màquines...

Estic de dol, el meu ordenador m'ha dit adéu.
Ja va fer un intent de deixar-me fa dues setmanes, però avui ha decidit renunciar a la seva feina diària:
...preparar classes (moltes, moltes, i vull dir, moltes), escriure moltíssims emails, navegar per pàgines que recorro cada dia, fer llistats de coses que he de fer i mai faig, calcular el meu sou (altre vegada), revisar la meva vida virtual en el myspace, revisar les 4 adreçes d'email que tinc, una visita al youtube per veure l'ultim videoclip de Imogen heap o similar, parlar pel messenger amb l'Arecio, que fa de psicòleg online, tornar a mirar el correu i el myspace, fer una cançoneta si la musa fa pessigolles...
Tot això és el que la meva maquineta es nega a fer avui, i a mi em fa gràcia (o pena) veure la dependència que en tinc. Part de la meva vida laboral i social estan tancades dins d'aquesta petita maquineta platejada, fins i tot diria que guardem allà part de la nostres múltiples persones: el jo seriós que treballa, el jo inspirat que imagina i sent, el jo seductor que aprofita l'invisibilitat per ser ser atrevit, ara estic mancada de trocets de mi... suposo que no és una reflexió novedosa, és simplement sincera, la sinceritat ha perdut terreny a l'originalitat.

Fin del moment confessiona a la màquina (veieu el que deia)

... avui llegia això del Julio de la Rosa....

no cregueu res del que dic,
no són mentides,
són veritats que es contradiuen...
veritats que ajusten la realitat a la nostra fantasia,
una mica de maquillatge emocional,

avui he llegit això del Julio de la Rosa i m'ha fet gràcia...

em resistia a fer un blog...

però al final m'ha pogut l'exihibicionisme....
i la necessitat d'explicar-me a mi mateixa,
potser la necessitat de llegir-me a mi mateixa.
o la necessitat de parlar,
sense l'obligació que t'escoltin,
o la possibilitat de què t'escoltin.