A saltem Berlin!

Autoretrats

Vet aquí una persona que dibuixava el seu autoretrat.

Primer va definir molt bé el seu contorn,
una imatge ajustada a la seva primera impressió d'ella mateixa.

Després pensà que no només era d'una sola manera,
sino que es reconeixia de maneres molt diverses,
així que el dibuix va canviar, aparegueren perímetres incerts,
linees que dibuixaven diferents perfils,
que resultaven una massa indesxifrable i amorfa.

Finalment, pensà que el contorn limitava
que no volia ser ni de una ni de vàries maneres,
no volia prejudicis autoimposats ni maneres finites de ser.

El dibuix va desaparèixer.

Per reconèixer algú o alguna cosa,
cal un contron definit.
Però crec que algú diu que som nosaltres mateixos els que ens definim,
voldrà dir això que podem ser el que volguem?

... Condemnat ...

noi 1: d'on vens?
noi 2: vinc d'un judici....
noi 1: a si?

noi 2: si... vaig robar el cor a una noia!

noi 1: i què t'han dit?

noi 2: m'han condemnat a sentir-me culpable!

Nunca es tarde si la DICHA es buena... (1)

Teoria de los vasos comunicantes:

Nos Comunicamos
Nos Besamos
yo me ahogo en un vaso de agua,
es la gota que colma el vaso,
Te vas, oh!

Gal i Cia.

Estic intrigada,
crec que una escola de primària,
amb un afany memotècnic, va posar nom a certes autonomies, ciutats o pobles...
Allà on hi ha via la Lucia: Anda, Lucia
On hi ha la companyia del Valentí: Valen Cia.
en la classe d'anglès, els que s'han tret de bogeria: Mad Rid
l'ungla del Ca: Ca Tal Unya
i allà on hi ha la Gal i els coleguis: Gal i CIA

Parlant de Gal i Cia, he anat a Galícia,
he vist pedres que calmen, gent bonica, llocs amb màgia,
deixeu-me fer rima,
Galícia, ha estat una delícia!
així que desde aquí petons al Ton per convidar-m'hi, Fatima "arte pa ti prima", Cornelius i tota la resta de pesca....

Ton i Fátima:

David de Cornelius

observacions de metro...

... la gent al metro:
1. la gent pensa:
obre més els ulls,
parpadeja menys,
i el pes de les ninetes se'n va més enrere.
2. una noia negra es menja una xocolatina del seu mateix color,
exactament,
preciós,
deliciós, hauria de dir.
3. ningú s'asseu al costat del vagabund,
el vagabund no ha estat vagabund tota la vida,
era un nen.
4. Tot el metro eren nens i nens
d'entre 0 i 12 anys.
5. esgarrifa la distància que ens separa del nen que èrem.

només observo,
que ja és molt.

en ruines...

Hi ha dies que tot sembla poètic, simbòlic i oníric,
o tot el contrari,
no tinc cap problema en canviar d'opinió.

pd: vull una càmera de fotos, per fer fotos al món!

16 d'Abril de 2.008

La Sociedad Española de Otorrinología y Patología Cérvico-Facial (SEORL-PCF)
Ha decidit, suposo que conjuntament amb totes les societats de nom tant extrany d'altres paisos, que avui és el DIA MUNDIAL de la VEU!!!!!!!!!

Sí, sí, avui és el DIA MUNDIAL de la VEU, fins i tot tenen un lema per promocionar tal data senyalada: "Deja Oír tu Voz"

Davant aquesta notícia em quedo estupefacta i m'assalten diverses preguntes:

- Per què és avui i no un altre dia el Dia Mundial de la Veu? es que algú important es va quedar mut tal dia com avui? o es que es va fer el primer transplant a laringe oberta de cordes vocals?
- Quina mena d'actes de celebració faran?
- Em regalaran una visita a la Foniatra?
- A més a més de lema tindran pins amb un llacet?
- Qui dissenya els llacets dels pins?
- Hauran fet folletons informatius per donar a conèixer l'intrument tant preciat que es la veu?
- Tindran una mascota en forma de laringe o hauran preferit triar de logo la foto d'unes cordes vocals? Aquí deixo un parell d'imatges que ens il.lustrin el pensament:

Si teniu resposta a alguna de les preguntes que em tenen capficada, si us plau, no dubteu en deixar-me la resposta en un comentari....

Niano Niano Niaaa

mmmm....
M'he fet adicte a les onomatopeies i els sons que fem per il.lustrar les accions o sensacions.
pufff,
Com és que no parlem només amb sons?
grgggrg,
Les paraules tenen més racons i doblesentits, són fàcils de mal interpretar!
tralala tralalilo,
despullat del símbol que implica la paraula, només ens queda l'expressió sincera
dins un fonema, no?

tracatà,
mua muack marramuack

Cartes al Director. Cartes al Pare.

He estat llegint a sac, a Sacks, Oliver Sacks.
(un llibre que m'ha deixat el meu preciat mestre Conangla)
El llibre fa una reflexió, a través del món dels sords,
de l'aprenentatge del llenguatge i com aquest articula l'evolució del nostre pensament.
Tot plegat igual sona pedant, però és molt interessant... bé, com a mínim a mi m'ho sembla.

amb les pessigolles cerebrals que fa un bon llibre, deambulo,
passejo per la idea d'apendre,
el fet en sí em sembla sorprenent,
(quina extranya màquina viva som que podem ajustar-nos, adaptar-nos i evolucionar...)
i el passeig em porta l'intercanvi de coneixement entre pares, mares, fills...
i el passeig em porta a la Sílvia, que ja ha donat el món a la Lola, la Lola al món,
ha encès la llum, ha donat a llum!
i el passeig em duu als meus pares,
aquesta setmana he (re)conegut al meu pare.
De fet, el conec desde que vaig nèixer,
però tinc la sensació que en aquest viatge l'he vist amb ulls d'adult, no de filla.
Per sort, m'ha agradat el que he vist.

**intentaré no ser tant autobiogràfica en les properes entrades,
menys reflexiva i més creativa,
però es que aquesta és una entrada especial per la única persona que em llegeix i comenta, però es clar,
pare només n'hi ha un**

si lent si , si len ci

Em regalen mutisme d'una setmana.

el primer que sento és descans,
la calma del qui està exempt de dir, sense que això pugui anar en contra seva o dels altres.

el segon que sento és un despertar de la percepció,
els sentits es dilaten i el cap està més atent, com més lúcid, gràcies a l'espai que proporciona haver deixat de cercar coses per dir.

el tercer que sento és plaer i agraïment,
els meus sentits tenen ara més espai i la veu que no mor a la boca, ara mor ben endins, en forma de pensaments.
Sense intrussió. Sense ànsia... bé, sense tanta ànsia (és que em sembla que visc la vida com qui menja amb ànsia, sense la serenitat i l'espai per gaudir del tot)
Així que em sento agraïda per aquest regal, que em mostra a mi mateixa d'altra manera, redescobrint-me...
(Fa una mica de vergonya veure que feia temps que no tenia aquest contacte amb mi mateixa i amb el món... però així és... sense més...)

RECONÈIXER

	[s. XIII; del ll. recognoscere, íd.]
	[®conèixer ] v tr 1 1 Veure, adonar-se, que una persona o una cosa és tal o tal persona o cosa ja coneguda d'abans. 2 1 Examinar algú o alguna cosa per assabentar-se de la seva identitat, la seva naturalesa, les seves circumstàncies, etc. 3 1 Admetre una cosa que hom negava, de què hom dubtava.

reconèixer. re conèixer. reco nèixer.

habitar, no evitar

(perdoneu que em miri el melic i em posi autobiogràfica, gràfica, fica)

Tinc una tendència còmode, potser covard, d'allunyar-me
viure a l'epidermis
nedar a la superfície
sortir volant i viure fora de mi mateixa
fer molt soroll per no sentir-me.

fins que els fets mateixos obliguen
i m'he de posar en la meva pell,
he estat lluny i ara em costa reconèixer-me,
sembla absurd haver de ser empàtic amb un mateix.

no cal reconstruir,
ni inventar res,
ni fer una nova disfressa,
només tornar a habitar-me.

pantalla total

"Pantalla Total" és el nom que han posat a la crema de protecció solar que bloqueja completament els efectes del sol sobre la pell.

També hi ha persones amb Pantalla Total emocional. Poden exposar-se completament a les radiacions de la vida i les persones, fins i tot abusant-ne, però degut a l'efecte de bloqueig, no senten ni noten ni reaccionen davant de res!
(Catalina Maria Moll Mas va dir això el 17 de Gener a les 9'45 am)

TELEVISIÓN LÍQUIDA!!!

Porto molts anys recordant un programa que feien a tve2 a les tantes de la matinada, el programa es deia "Televisión Liquida" i tot i que jo pregunto, mai he trobat a ningú que el recordi... havia fins i tot arribat a pensar que m'havia inventat el record!!!

però no, el meu cervell no anava errat, tal programa existia. Era un programa vanguardista que va fer la Mtv als anys 90 (http://en.wikipedia.org/wiki/Liquid_Television), un collage de curtmetratges d'animació o freakades variades, com "Las Chicas de la Escuela del Arte de la Perdición" (així em deia el meu germà en aquella època!) que és com aquí van traduir: "Art Achool Girls of Doom"

quan encara es feien coses interessants a la televisió, però no perdem l'esperança....

... que cansades són les vacances de nadal...

Na Catalina i jo...
Gent, per si no ho sabíeu na Cati és lo més gran del món!!!!

'nar'dalt nà dal nada l

tinc molts esperits,
però no em reconec gaire en l'esperit nadalenc.
Tot i això, ahir vem fer gala d'un dels millors sopars Nadalencs dels últims temps,
hi havia bon mejar i bon beure,
bona gent, gran gent, d'ar(t)gent
bones converses, mirades i regals de somriures,
fantàstiques ballaruques, amb concurs de Salsa incorporat amb el mestre Careta,

la Sílvia ens va portar el regal de Nadal dins la panxa,

tot plegat un gran regal, deixeu-me que em posi tendre, però es que va ser un regal.

Les meves crides a la humanitat: ATZAR?!

Necessito un cop de mà,
Fa temps que remeno conceptes, tots ells relacionats d'alguna manera,
conceptes que transiten la idea d'allò que no és predictible, d'allò que defuig el patró o, siel tenen, no aconseguim copsar-lo.

... Atzar (creador, ontològic, epistemològic... ) Aleatori, Arbitrari, Entropia, Caos, Sort, Evolució...

les ramificacions, connotacions i diferents idees s'escampen i jo m'enganxo al misteri que transporta allò que no podem preveure (algú compara aquesta atracció amb el sentiment religiós, però ara no hi entrem, que m'evaporo fàcilment)

El meu crit d'ajuda és per demanar una mica de llum en aquests conceptes,
a veure qui me'n diu coses i aclareix les fronteres entre les paraules, les idees...
necessito construir millor el significat per separar clarament els significants.
... ahí queda eso... a veure qui s'anima..

(en Brossa:)

me'n vaig a Menorca!!!!
de visita,
de viatge,
a cantar i fer música,
a compartir,
a ser-hi!

no puc dir res més, de lo contenta que estic!!!!

la meva mascota...

Cal fer de tant en tant un visionat intensiu d'aquella genial sèrie de principi dels 80,
The Young Ones!!

Guard: Hang on, what's that?

Vyvyan: It's my mascot!
Guard: A pig?
Vyvyan: No!
Guard: It is.
Vyvyan: It's not, it's a ferret. A deformed ferret, I'll grant you that. So severely deformed in fact that it looks a little bit like a pig.
Guard: Looks exactly like a pig.
Vyvyan: Yes, well, it certainly has been remarked upon. In fact, just as John Hurt is known as the Elephant Man, Bacon Sandwich here is known as the Pig Ferret.
Guard: Bacon Sandwich? Funny name for a ferret, isn't it?
Vyvyan: Ha! And that's where I had you fooled. Because it's not a ferret, it's a pig.
Mike: Well done, Vyv, you've certainly got him there.
Rick: Had you had enough, Nazi, or do you want some more?

http://es.youtube.com/watch?v=NNhqEOPDFNA
http://es.youtube.com/watch?v=oDKDJweZJ24&feature=related

When under ether
The mind comes alive
But conscious of nothing
But the will to survive
(PJ.H)

Com pels plecs del cervell, els pensadors transiten el laberint...

He vist Mones com la Becky (Joaquim Jordà, 1999) i encara ara en vaig pelant capes: ments que observen ments, ulls que hi veuen, ambicions que volen controlar consciències que viatgen per altres vies, persones molt persones, molta bios - zoe... encara ho tinc clavat sota el melic.

Grandíssim Joaquim Jordà. Un regal.

Something's inside me
Unborn and unblessed
Disappears in the ether
One world to the next
Human kindness
(PJ.H)

mojigato, ta.

(De *mojo, voz para llamar al gato, y gato).

1. adj. Que afecta humildad o cobardía para lograr su intento en la ocasión. U. t. c. s.

2. adj. Beato hazañero que hace escrúpulo de todo. U. m. c. s.

anuncis Classificats: Professor en Semiologia

Noia Simbòlica cerca professor
per apendre la geografia de l'espai entre significat i significant.
es valora experiència en sistemes de signes i
amb bones qualitats onomatopeiques.
cal denotar que les cartes de connotacios seran tingudes en compte.

* Abtenir-se insignificants amb ideologies sense simbols ni continguts.

7 per 4

M'estic tornat una professional en l'estrés emocional.
Ahir vaig fer moltes sumes,
vaig sumar una volteta més al sol,
vaig sumar un concert tota sola,
però molt ben acompanyada
vaig sumar un munt de gent que estimo, que m'estima.
Gràcies.
La qüestió és que l'aigua no deixi mai de moure's.
Així que ja planejo la propera sobredosi...

la Berta, ma germana de 9 anys...

ja és sàvia!!
avui li he demanat:
- Berta, què vas fer ahir?

i ella contesta:

- No me'n recordo, d'ahir ja fa molt temps.

...

Un Món amb Seny o Let's talk about Socks (orange)

He vist una enciclopèdia de llibretes,
amb apèndixs de tots colors,
d’una vida que s’escriu
però no descriu.

Autopistes de pistes
amb trànsit dens però fluid,
sense embussaments.
un camí de sinestèsia.
L’anestèsia entra en joc.

jocs de mans
jocs de Paraules
jocs de fira
(fair play,
fairy play)

Tinc els típics sentiments d'una dona de la meva edat

JOC D'INFANTS!!!

... Fem el Joc de DESFER...

- Desfem.
- Desfem els nusos d'un embolic.
- Això és: Desembolicar.
- Es desemboliquen els Regals!
- Regal és la Neu...
- i la desfem a les mans!
- Les mans que duen les nostres maletes al viatjar...
- i les desfem en arribar!
- ... A casa, que és un imperi... i el llit n'és el castell!
- Un castell de sorra, el llit també el desfem!
- i ens desfem per a algú...
- com xocolata desfeta...
- Ens desfem!
- i ens Refem!

joc per a la LºL ªLº Lª i la SiLviª (a la foto... la LºLª és dins seu...)

Haikus Moderns....

Tinc al cap petits curtcircuits cerebrals,
com fets de Haikus:
OZAKI Hôsai (1885 - 1926)

ni tosiendo

dejo de estar solo

Kobayashi Issa (1763 - 1827)

El crisantemo
y el montón de estiércol
forman un solo cuadro.

Masaoka Shiki (1867 - 1902)

corté una rama
y clareó mejor
por la ventana

Kato Gyôdai (1732 - 1792)

Está el murciélago
rondándole a la luna,
y no se va.

...la paràlisi cerebral momentania d'avui, me l'ha ofert un HAIKU modern,
ha estat un pèl menys bucòlic (era en la portada de una revista) i deia:

Ideas,

Consejos,
y trucos.

la paràlisi mental retorna, "Ideas, Consejos y trucos" ?????
ideas??? les idees no les ha de tenir un mateix? si algú te les proporciona, quina classe de idees son????
Consejos??? tothom sap que els consells són totalment inútils!
trucos??? si hi ha trucs, secrets o dreceres per què tot plegat sigui més fàcil i encara no els sé... aleshores si que tinc un curtcircuit!

Anuncis Classificats...

Noia Bombolla,
Equilibrista per vocació,
Inestable de naixement,
busca Jove Madur,
amb pessigolles a les escletxes
i inundacions assequibles,
per relació a estable.

per contactar:
fer senyals de fum (abstenir-se dies de boira)

...amb la veu tocant al peu...

Últimament tinc la veu malaltona, lesionada, atrofiada, ferida... digues-li com vulguis.
Tots els metges que visito em diuen que aquesta dolència que tenc és per alguna cosa que no he expressat, que no he dit, que no he tret...
i jo em passo les estones, en silenci, cercant allò que em queda dins per dir.

Però la realitat és una altra,
no trobo el fantasma de la meva expressivitat fallida,
però visc l'enyor del "dir",
me n'adono del preuat regal que és poder expressar-se....

Una i altra vegada intento dur vida normal.... però la veu trontolla.
I sense poder expressar-me no sóc jo mateixa,
ni tan sols la meitat de jo,
tan sols sóc, estic, (estat de mi mateixa que he d'apendre a viure... per altra banda)
però sense poder comunicar, interactuar, intercanviar...
m'ofego, no visc, ni tan sols sé ser (extranya paradoxa).

així que aquí estic, expressant amb els dits, per a mi mateixa, el que la veu no em permet...
deixant al silenci binari d'aquest espai sense mides la meva angoixa.

... Perdoneu, això no pretenia ser un comentari fosc...
tant sols una reflexió sobre la comunicació...
però m'ha quedat així...
(regalo flors pels qui no vulguin idees tristes... envieu un email i les rebreu en paper bombolla)

tonteries de matí...

ràpid, he de marxar, però m'he aixecat amb un somriure provocat per una idea "chorra chorrica"

i si inventem una nova forma d'art?
aquest nou art es diria : LI.ARTE

LI.ARTE és una forma d'expressió on no existeix el personatge d'artista, o més ben dit, tots som artistes. Sense fronteres entre públic i creador.
I no em refereixo a que l'artista arrossega a l'escenarí a algú del públic.
No. No hi ha escenari, no hi ha protagonista, tot és una espècie de dansa improvisada, on els intèrprets-creadors-públic, generen el seu moviment.

No hi ha molta diferència entre LI.ARTE i la VIDA mateixa, no?
... hi pensaré una estona més,
... observaré quin paper faig en aquest espectacle de LI.ARTE que m'ha tocat viure.

fractals als somnis...

Fractal:

Model matemàtic o objecte real que manté la seva forma essencial, fregmentada i irregular, tot i variant l'escala d'observació

és curiós, en el meu somni algú em parlava dels Fractals...
imatges que es conten a elles mateixes dins elles mateixes,
com quan veus el teu ull dins l'ull,
o veus una tele a la tele que alhora hi té una tele...
tan és com d'aprop o lluny les miris, sempre son iguals,
són imatges infinite però essencials.

... quins somnis més extranys que tinc... serà per això que m'aixeco cansada?

la peregrinació dels Maori...

Els Maori,
primers habitants de Nova Zelanda,
tenen una curiosa tradició,
fan una peregrinació caminant enrere.

Ho fan per recordar que la vida mateixa és una peregrinació enrere.
on s'avança camí,
però no veus on vas,
només veus d'on vens.

moments que alimenten...

amb els asstrio a la Plaça del Rei, per les festes de la Mercè:
un video: http://www.youtube.com/watch?v=VfJXi5Hx894

ASSTRIOs... gràcies...

... la història interminable...

sóm animalons de costums
(amb fums)
de patrons,
(en pantalons)
de rutines
(en ruines)

i deia la poeta:

" ... Fixem-nos a l’hàbit,
als camins de pols,
perquè hi passejarem unes quantes vegades. ..."

N.M.V. (2005)

s'encongeixen les finestres... o també: las ventanas menguantes

3.10.2007:

M'aixeco.
Amb el cos petrificat sento la mirada ensorrada ben al fons del crani.
Com si les finestres fòssin més petites i el món molt més extrany i absurd que de costum.
M'encongeixo dins el meu cos, com els cargols dins la closca.
És por, com d'infant, que apreta ulls, punys i espatlles per desaparèixer.

vull saber per què avui tinc aquesta paràlisi... penso... trobo molts motius...
una lessió que no em deixa cantar ni parlar,
feina excessiva, que ofega,
el cor trencat, com no voldria admetre,
una vida que no sento meva,
la por a la por,
que electrocuta les entranyes,
i jo vull relliscar per sota la porta.

4.10.2007:

M'aixeco.
encara ressona la sensació d'ahir.
però estic més viva, més enfora, més a flor de pell.
què ha canviat d'ahir a avui?
res.

Ara me n'adono que aquesta sensació em visita els dies 3 de cada més. Puntual.
desde fa 2 anys i 10 mesos... no sé si es passa...

s'equipo A

En 1972 cuatro de los mejores hombres del ejército americano, que formaban un comando, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido; no tardaron en fugarse de la prisión en la que estaban recluidos. Hoy, todavía perseguidos por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si algún día se los encuentra, quizás pueda contratarlos...

... sempre pots comptar amb S'EquipoA ...

abans del cafè m'han dit això:

Avui cito n' Ariel Uemot Moll i Carrançó:

Europa ha d'evolucionar en el tractament de la diversitat desde l'aliança de civilitzacions cap a un a nova actitud en front de la multiculturalitat.

i afegeix com a mostra de la seva proposta:

No et dic res i t'ho dic tot.
No te digo ná y te lo digo tó.
Ich sage dir Nichts aber sage dir Alles.
I tell you nothing and I tell you everything.
Je ne te dis pas rien et te le dis tout.
Io non te dico niente e te dico tutto.
...

Barcelona a 28 de Setembre de 2.007

se m'acumula la feina!!

Primer.
Volia escriure sobre el meu sopar ahir, amb tres mares i tres filles unides pel fet que les tres mares van dur a la mateixa escola a les tres filles. Una de les filles era jo. El sopar semblava tret d'un llibre de la Lucia Etxebarria: sis dones, dues generacions, totes diferents, però tan iguals alhora, demostrant en cada paraula que cadascú vivim en un mini gehtto, mental, social i fins i tot emocional. Cadascuna en el seu minimón, incapaç d'imaginar el minimón de la del costat...

Segon.
Volia escriure sobre el dia preciós que fa avui. El sol ja no pica, la llum és menys llum i a més a més els núvols prims, que no poden tapar del tot al sol, deixen passar una llum extranya, fa que sembli un dia apocalíptic, de peli de fi del món. Preciós.

Tercer.
A les meves xorrades mentals les ha fulminat un documental que m'ha enviat l'Elvira, una amiga de fa temps que fa poc he retrobat (gràcies al Heliogàbal, como no...) i sembla que he fet una gran retrobada!!
deixo el link d'aquest documental: La Isla de las Flores
que va fer un estudiant de cinema de Cuba als anys 80, es veu que el passen a les escoles del Brasil!!

http://www.youtube.com/watch?v=4kDN49_bFno

quan estic cansada tendeixo a les metàfores...

estic feta un embolic.... ¿Per què es fa un embolic?

Un emobilc es fa fent nusos,
nusos sobre nusos,
petits camins que s'han creuat,
i estrenyent amb força han tallat el pas,
sorbe aquest nus,
un altre nus,
i sobre aquests dos, un altre,
a vegades un nus, crea un altre nus,
sobretot si se l'intenta desfer amb pressa
finalment, apareix l'emobilc.

estic feta un embolic.... ¿Com es desfà un embolic?

Per desfer un embolic es fonamental no tenir pressa,
tenir calma i paciència per estirar del cap del cordill.
Si els nusos estan massa apretats, potser cal una ajuda,
potser cal tallar d'arrel,
potser només respirar i continuar provant,
a vegades calen dues mans, que cerquin els dos extrems de l'embolic.
Això si, cada nus, un a un, s'haurà de desfer,
sino és així,
el proper embolic serà més aprop.

avui estic Cioran... ho sento...

El pesimista debe inventarse cada día nuevas razones de existir:

es una víctima del «sentido» de la vida.

Si alguna vez has estado triste sin motivo, es que lo has estado toda tu vida sin saberlo.

La mentira es una forma de talento.

Nadie puede conservar su soledad si no sabe hacerse odioso.

La dignidad del amor consiste en el afecto desengañado que sobrevive a un instante de baba.

Antes se pasaba con gravedad de una contradicción a otra; ahora sufrimos tantas a la vez que no sabemos ya por cuál interesarnos ni cuál resolver.

He adquirido mis dudas penosamente; mis decepciones, como si me esperasen desde siempre, han llegado solas -iluminaciones primordiales.

Aquestes frases plenes de joia i alegria les va escriure E.M. Cioran al 1.952...
quina existència més pesada la seva...
perfecte per una tarda pesada de diumenge a finals de Setembre,
de tant en tant un pot autocompadir-se....

estem tots bojos... ja ho deia Sir L. Carroll ...

`Would you tell me, please, which way I ought to go from here?'

`That depends a good deal on where you want to get to,' said the Cat.

`I don't much care where--' said Alice.

`Then it doesn't matter which way you go,' said the Cat.

`--so long as I get SOMEWHERE,' Alice added as an explanation.

`Oh, you're sure to do that,' said the Cat, `if you only walk long enough.'

Alice felt that this could not be denied, so she tried another question.
`What sort of people live about here?'

`In THAT direction,' the Cat said, waving its right paw round, `lives a Hatter:
and in THAT direction,' waving the other paw, `lives a March Hare.
Visit either you like: they're both mad.'

`But I don't want to go among mad people,' Alice remarked.

`Oh, you can't help that,' said the Cat: `we're all mad here. I'm mad. You're mad.'

`How do you know I'm mad?' said Alice.

`You must be,' said the Cat, `or you wouldn't have come here.'

això és un complot....

Si fan:
trasplantaments a cor obert,
lipossuccions,
mircocirurgia làser,
diàlisi,
pròtesis biòniques,
TACs,
fecundacions invitro,
que acaben en cesàrea,
correctors dentals,
i vasectomies....
per què ens diuen que: "el refredat, l'has de passar??"

**això ho deia en Berto, Berto Romero pa' servirles**

crida mundial: algú pot continuar el conte??

Conte de na Capoll i en Closca d’Ou

Aquesta es la història de na Capoll i en Closca d’Ou.
Tot va començar el dia en que na Capoll aconseguí sortir del seu embolcall de seda,
tota contenta,
feta una papallona singular,
una crisàlide peculiar.

Revolava curiosa quan quedà hipnotitzada,
alucinada pels colors i formes d’una xarxa per papallones ultrasònica.
Resulta que en Closca d’Ou,
[ que és de la família dels Closca d’Ou, gent molt pacífica,
que viuen asseguts a la seva closca,
esperant que algú els hi toqui l’ou ]
havia guanyat aquella magnífica xarxa en una tómbola,
com la de la vida, que és una tómbola,
i s’asseia a la closca quan na papallona Capoll
s’enamorà del màgic artefacte.

Quan en Closca d’Ou veié que havia atrapat una formosa papallona
es quedà perplexe, estupefacte i maravellat.
Demanà consell al seu amic Rodriguez Rodriguez, de llinatge Gañán,
i aquest li recomanà que dissequés la papallona
i la portés al museu d’insectes enrarits.

Closca d’Ou no entenia com podia prescindir d’aquella bellesa,
que només era superada pel seu misteri,
així que decidí pactar amb na Capoll
i fugir...
fugiren tots dos
a un lloc on la norma és ser extraordinari,
on el costum és ser peculiar
i la tradició és no ser tradicional.

Allà tots dos visqueren
Junts i separats alhora,
una relació atípica (per integrar-se en aquella societat).
Ell sentat a la closca...
Ella de metamorfosi en metamorfosi...

Feren furor en aquella terra
On trobaren també persones, personatges i altres relacions especials:
Puff, el Darc Màgic, i el Nen Petit havien posat un restaurant
Els pastissos els feia Alicia (del País de les Maravelles)
i sempre hi posava espelmes d’aniversari.
El Mag d’Oz s’havia separat de l’Espantaocells
i el Gat amb Botes tenia una sabateria.
La Blancaneus tenia una fruiteria i 7 fills, un de cada nan.
Rinxols d’Or i la Caputxeta eren deixebles de la moderna Bruja Avería...
I així feliçment estrafolaris visqueren junts, tots igualment diferents.
“ ... Extrañas leyes en un mundo extraño, como una niña de verdad...”

volando voy...

Avui he somiat que volava.
El terra era com una espècie de matalàs elàstic i l'aire es podia recòrrer, com en l'aigua, flotant.
De petita somiava tot sovint que volava, era el meu somni predilecte.
Així que torno a tenir aquell somriure de nena, avui he tornat a desenganxar els peus de terra, després de molts anys!!!!
No val fer interpretacions pseudofreudianes,
només vull quedar-me amb la sensació al cos d'ingravidesa i llibertat.
Encara en tinc pessigolles, però com diu en de la Rosa (se m'ha quedat al cap) :
... posaré els peus a terra, encara que només sigui de puntetes ...

jo i les màquines...

Estic de dol, el meu ordenador m'ha dit adéu.
Ja va fer un intent de deixar-me fa dues setmanes, però avui ha decidit renunciar a la seva feina diària:
...preparar classes (moltes, moltes, i vull dir, moltes), escriure moltíssims emails, navegar per pàgines que recorro cada dia, fer llistats de coses que he de fer i mai faig, calcular el meu sou (altre vegada), revisar la meva vida virtual en el myspace, revisar les 4 adreçes d'email que tinc, una visita al youtube per veure l'ultim videoclip de Imogen heap o similar, parlar pel messenger amb l'Arecio, que fa de psicòleg online, tornar a mirar el correu i el myspace, fer una cançoneta si la musa fa pessigolles...
Tot això és el que la meva maquineta es nega a fer avui, i a mi em fa gràcia (o pena) veure la dependència que en tinc. Part de la meva vida laboral i social estan tancades dins d'aquesta petita maquineta platejada, fins i tot diria que guardem allà part de la nostres múltiples persones: el jo seriós que treballa, el jo inspirat que imagina i sent, el jo seductor que aprofita l'invisibilitat per ser ser atrevit, ara estic mancada de trocets de mi... suposo que no és una reflexió novedosa, és simplement sincera, la sinceritat ha perdut terreny a l'originalitat.

Fin del moment confessiona a la màquina (veieu el que deia)

... avui llegia això del Julio de la Rosa....

no cregueu res del que dic,
no són mentides,
són veritats que es contradiuen...
veritats que ajusten la realitat a la nostra fantasia,
una mica de maquillatge emocional,

avui he llegit això del Julio de la Rosa i m'ha fet gràcia...

em resistia a fer un blog...

però al final m'ha pogut l'exihibicionisme....
i la necessitat d'explicar-me a mi mateixa,
potser la necessitat de llegir-me a mi mateixa.
o la necessitat de parlar,
sense l'obligació que t'escoltin,
o la possibilitat de què t'escoltin.